«El major perjudicat d’aquestes polítiques són aquelles persones que tenen rendes baixes i càrregues familiars, com per exemple fills menors o persones amb discapacitat al seu càrrec»
Brigitte Arenas, responsable de l’àrea de Dret Processal Civil de Balañá Eguía, escriu per a Indicador d’ Economia sobre els últims canvis legislatius en matèria de lloguer a Catalunya.
No és cap secret el fet que, a Espanya, el tema de l’accés a l’habitatge és ja un dels assumptes de major preocupació per a la societat. El problema s’incrementa a mesura que el Govern decideix regular i, amb això, limitar el preu que els propietaris poden demanar pel lloguer del seu immoble, així com establir una sèrie de mesures a mode gimcana perquè un propietari que sigui gran tenidor (és a dir, que tingui més de 5 immobles) pugui interposar una demanda de desnonament.
L’any passat vèiem com, a través de la coneguda Llei de l’Habitatge, el legislador establia limitacions al preu del lloguer d’habitatge. Per a això, ens feien tenir com a límit, el preu de renda que hagués tingut l’habitatge en els últims 5 anys. A més, si el propietari és gran tenidor sofreix una doble limitació ja que també haurà de tenir en compte l’índex de referència que estableix la Generalitat per a aquest immoble i s’aplicarà, en tot cas, el preu més baix com a preu màxim de renda.
Gairebé un any després la lectura que es fa d’aquesta famosa Llei és que ha empitjorat la situació: des de la seva entrada en vigor hi ha hagut un increment molt notable dels immobles oferts com a turístics o de temporada a fi de no sofrir limitacions en els preus de rendes amb la conseqüent disminució d’oferta per al lloguer de l’habitatge.
Doncs bé, Què ha fet el legislador català davant aquesta situació? Tornar a traslladar la càrrega de solucionar aquest garbull al propietari. La setmana passada, vèiem com a través de la publicació del Decret llei 6/2024, de 24 d’abril, de mesures urgents en matèria d’habitatge, es vol evitar que el propietari continuï emprant el lloguer de temporada, establint-li el mateix límit en el preu de la renda per a aquesta mena de lloguers. A més, imposa una sèrie d’obligacions d’informació per als nous contractes al costat de la previsió de sancions. Un altre canvi significatiu que afegeix aquesta nova norma és l’ampliació que fa en relació amb els drets de tanteig i retracte sobre els habitatges que estiguin situades en zones residencials tibades.
La humil opinió de l’advocada que subscriu aquest article és que la solució passa per fer polítiques i normes que assegurin el bon funcionament del contracte de lloguer. Això és, no intervenir des de l’Administració en la fixació de preus, assegurar el bon funcionament de l’Administració de Justícia a fi que els processos de desnonament no s’eternitzin, no obligar el propietari a haver de quedar-se amb un inquilí que no compleix amb la seva obligació de pagament, no fer normes que promoguin la suspensió dels desnonaments per a les persones declarades vulnerables, entre altres.
És desconcertant com el mal funcionament de l’Administració fa que es traslladi la seva responsabilitat d’emparar al vulnerable al propietari d’un immoble.
Cal no oblidar que, aquest tipus de polítiques a qui més perjudiquen no són als propietaris, com alguns poden pensar en una primera i superficial lectura de la situació. El major perjudicat d’aquestes polítiques són aquelles persones que tenen rendes baixes i càrregues familiars, com per exemple fills menors o persones amb discapacitat al seu càrrec. Adaptant la reflexió de Monsenyor Romero, cal recordar que una norma injusta és com una serp, sempre pica al qual porta els peus descalços.
