Javier Balañá, soci director de Balañá Eguía, escriu per al Diari de Tarragona sobre la responsabilitat dels administradors.

Els Administradors de les Societats Mercantils actualment estan subjectes a una gran quantitat de normes que porten al fet que la seva activitat puguem considerar-la de risc.

Bona part del risc ve provocat no per la seva pròpia activitat, sinó per la pressió que en la seva activitat té l’ingent volum de novetats legislatives i de canvis en la interpretació de les normes fiscals, que fan que sigui difícil portar una política empresarial de minimització de riscos.

Com els Administradors es troben just sota la Junta General en el vèrtex de l’administració i gerència de les Societats mercantils, precisarien d’un ‘assossec legislatiu’ que actualment manquen. Per tant, el primer que ha de tenir present un Administrador per a reduir el risc de la seva activitat com a tal, és comptar amb un bon llibre de ruta i assessorament legal, abans de l’adopció de qualsevol decisió empresarial.

En la Llei de Societats de Capital, la responsabilitat dels Administradors ve determinada, en gran manera, pel compliment de dos mandats legals com són el deure de diligència i el deure de lleialtat.

No hem d’oblidar que quan ens referim a responsabilitat dels Administradors, ens referim a responsabilitat pecuniària, és a dir, que responen amb el seu patrimoni personal.

Respecte el deure de diligència, va íntimament relacionat amb com s’adopten les decisions pels Administradors de la Societat, sent la forma en què aquestes decisions o actuacions han d’adoptar-se és informant-se, adoptant-les complint la Llei i els Estatuts Socials, tenint en compte exclusivament l’interès social i d’acord amb un procediment de decisió adequat a cada empresa. Així doncs, hem d’entendre que un Administrador exerceix el càrrec diligentment, quan exerceix totes les activitats precises per a aconseguir la fi social, informant-se de la marxa social, adoptant les decisions empresarials de manera discrecional, però d’acord amb un procediment de decisió. De tal forma que si la seva procedir no segueix els anteriors punts, podrà exigir-se la seva responsabilitat patrimonial per les decisions que causin mal al patrimoni social.

Respecte el deure de lleialtat va unit al fet que l’actuació de l’Administrador davant una situació de conflicte entre l’interès propi i l’interès de la Societat, ha de posar en primer lloc l’interès de la Societat. Per tant, el principi general és que els Administradors no poden realitzar operacions amb la Societat que administren, en considerar-se autocontractació, tampoc poden emprar la posició d’administrador en benefici propi ni poden efectuar activitats competidores a l’activitat que desenvolupa la Societat.

En alguns casos i sota un principi de transparència, part d’aquestes limitacions poden aixecar-se, això sí, sense el vot a favor de l’Administrador afectat.

A mode de conclusió, és molt convenient que els Administradors de les Societats mercantils revisin la forma en què actuen i interactuen amb la Societat que administren, per a no assumir responsabilitats patrimonials que poden exigir-los tant la pròpia Societat administrada com els accionistes o tercers vinculats a aquesta, com són els creditors socials.