D’acord amb l’article 28 de la Llei 12/1992, de 27 de maig, sobre Contracte d’Agència (LCA), se li concedeix a l’agent el dret a rebre una indemnització per clientela a conseqüència de l’extinció del contracte, sempre que es compleixin una sèrie de requisits.

Ara bé, segons jurisprudència consolidada, també pot admetre’s a vegades la procedència d’aquesta indemnització per clientela en els contractes de distribució, mitjançant una aplicació analògica de l’article 28 de la LCA.

La jurisprudència considera que l’anomenada indemnització per clientela regulada en la LCA no és exclusiva del contracte d’agència i, malgrat les diferències estructurals amb altres instruments jurídics utilitzats pels empresaris per a la distribució de productes, pot ser apreciada en altres contractes, entre els quals està el de concessió o distribució, encara quan aquest últim es caracteritzi per una actuació del concessionari o distribuïdor en nom propi i per compte propi.

És a dir, s’accepta l’aplicació analògica de la LCA, en el seu article 28, en els contractes de distribució, que reconeix el dret del concessionari a ser indemnitzat per raó de la clientela en cas d’extinció unilateral del contracte, sempre que, es provi l’aportació de nous clients i el seu potencial aprofitament pel concedent.

Així mateix, no cal presumir que la relació de distribució hagi hagut de generar per si una aportació de clientela a favor del comitent i que, amb la resolució del contracte, aquesta clientela vagi a continuar sent aprofitada per aquest comitent. D’aquí ve que s’imposi l’acreditació d’aquests dos pressupostos fàctics necessaris perquè pugui sorgir el dret del distribuïdor a una indemnització per clientela.

En conclusió, la compensació per clientela i l’aplicació analògica de l’article 28 LCA no poden obeir a criteris mimètics o d’automatisme. Lluny d’això, el demandant, que hagi estat distribuïdor, que pretengui aquella compensació haurà de provar l’efectiva aportació de clientela i el seu potencial aprofitament pel concedent, de la mateixa manera que correspondrà als tribunals ponderar totes les circumstàncies del cas.

En realitat, la qual cosa pot justificar la compensació per clientela no és la semblança entre el contracte d’agència i el de distribució, sinó que el propi contracte obligui a considerar com a actiu comú la clientela creada o acrescuda gràcies a l’esforç del distribuïdor i no existeixi previsió contractual sobre la seva liquidació.

Què diu el Tribunal Suprem?

L’esmentat article 28 estableix que, “la indemnització no podrà excedir, en cap cas, de l’import mitjà anual de les remuneracions percebudes per l’agent durant els últims cinc anys o, durant tot el període de durada del contracte, si aquest fos inferior”.

Ara bé, no disposem de regulació que versi sobre les remuneracions en el contracte de distribució com les que percep l’agent en el si del contracte d’agència, sinó que el distribuïdor obté el seu benefici a través del marge comercial que obté de la revenda dels productes que adquireix el proveïdor.

La qüestió anterior, suscita el dubte de si en aquests casos la indemnització hauria de basar-se en el marge brut, és a dir, en la diferència entre el preu d’adquisició i el preu de venda, o en el marge net, el benefici efectiu obtingut pel distribuïdor una vegada descomptats despeses i impostos.

El Tribunal Suprem, en la seva recent sentència de 23 de juny, núm. 944/2023, es pronuncia a favor del criteri adoptat del marge net i incideix en la necessitat de qualificar la naturalesa del contracte per a poder aplicar el mètode de càlcul que correspongui, en funció de si es tracta d’una relació d’agència o de distribució.

D’aquesta manera, la rellevància de la sentència és doble: d’una banda, ressalta la importància de qualificar el contracte en nom de l’elecció del mètode de càlcul; i d’altra banda, reafirma que el marge net és el mètode de càlcul que s’ha de seguir en els contractes de distribució, quan correspongui.

Per a qualsevol qüestió sobre aquest tema, no dubtin a posar-se en contacte amb el nostre despatx.